Antonio Calpe Hernández (València, 1940-2021). Diferents generacions de valencians, aficionats al futbol, lamentem la defunció d'una entranyable persona. S'ha anat una vertadera llegenda, un símbol del Levante UD. Un home que forma part de la història d'un club que naix en 1909.

Mentre les forces li ho van permetre, va assistir als partits que el seu equip disputava en el Ciutat de València. Solia anar acompanyat d'algun amic i, a vegades, del seu net Carlos, del qual deia que “és del Reial Madrid però a poc a poc ve cap al meu terreny”. S'asseien en la tribuna lateral dreta, en la part baixa. Patia en excés. Només deixava escapar un somriure quan es guanyava. El reflex del seu rostre era la millor lectura per a descobrir el transcórrer de la trobada.

Una de les últimes vegades que va creuar el túnel, situat entre vestuari i el terreny de joc del Ciutat de València, gener de 2011, coincidint amb el partit de Copa del Rei entre el Levante UD i el Reial Madrid. Tots dos clubs havien decidit complimentar al seu comú exjugador. El públic el va premiar amb una prolongada i emocionada ovació.

A Antonio Calpe no li agradaven els homenatges ni les boniques paraules. Una actitud en funció del seu caràcter introvertit, senzill i sempre allunyat de la vida social. Aqueix dia no va ser fàcil per a ell. “Preferisc jugar amb el meu equip davant 110.000 espectadors que ser el protagonista. Ho he passat fatal però només tinc paraules d'agraïment. He percebut l'afecte dels aficionats. A més, els dos presidents (Quico Catalán i Florentino Pérez) han estat amb mi en representació dels dos clubs de la meua vida”, em comentava dies després.

El CD Alcoià, la tercera entitat de la seua vida, es va unir a l'homenatge que es va celebrar en el camp de la Malva-rosa, al març de 2019, organitzat per l'Associació d'Exfutbolistes del Levante UD que presideix Sergio Ballesteros. Antonio Calpe va acudir a la Malva-rosa vestit de manera elegant (com sempre ho feia) i assegut sobre la seua cadira de rodes que començava a ser el seu vehicle de transport. No va perdre detall del partit. Es va mostrar complagut per gaudir de tan meravellosos instants amb amics i coneguts. Va ser feliç rebent sinceres mostres d'afecte.

Al juny de 1962 es va incorporar al Levante UD després de protagonitzar una destacada temporada amb el CD Alcoià en la Tercera Divisió. Mesos més tard, va ser un dels grans intèrprets del primer i històric ascens del Levante UD a la Primera Divisió del futbol espanyol. Una singladura on va tindre l'oportunitat de compartir vestuari amb altres llegendaris jugadors blaugrana: Domínguez, Wanderlei, Camarasa, Gespes, Castelló, Rodri, Currucale, Valls, Serafín, Vidal o Pedreño.

En finalitzar la temporada 1964-65, el Llevant es va trobar amb la trista realitat del descens a la Segona Divisió. L'excel·lent rendiment mantingut per Antonio Calpe i la urgència d'aconseguir recursos econòmics van portar amb si el seu traspàs al Reial Madrid. El president Santiago Bernabéu el va acollir amb els braços oberts. L'entrenador Miguel Muñoz, per part seua, el va introduir en l'esquema de l'equip i va passar a ser titular indiscutible. El seu nom es va familiaritzar al costat de Betancort, Grosso, Sanchis, Pirri, Soc, De Felipe, Gento, Pachín, Puskas, Velázquez, Zunzunegui… Jugadors amb els quals va compartir la consecució de tres títols de Lliga, una Copa del Generalíssim i la Copa d'Europa de 1966. El final d'Antonio Calpe amb el Reial Madrid va estar accentuat per dues greus lesions.

Sent president Manuel Grau Torralba, va tornar al Llevant en 1971. L'equip estava en Tercera Divisió, a un pas de descendir a la categoria Regional. Un fet que no li importava. En 1975, deixant a l'equip en Segona Divisió, va decidir retirar-se de la pràctica del futbol. Llavors, es va incorporar als serveis administratius i tècnics del club, on va romandre fins a la seua jubilació. Un prolongat espai de temps en el qual va gaudir de l'oportunitat de viure múltiples i variades experiències. No totes del seu grat.

La seua segona singladura com a levantinista, entre 1971 i 1975, va deixar la petjada de l'èxit, igual que la primera. Si amb anterioritat es va desembolicar pel lateral dret o esquerre, ara li tocava jugar de líbero. Una posició tàctica ja desapareguda. No obstant això, els seus moviments per la banda van romandre en el temps en aquelles persones que el vam veure actuar en Vallejo. La seua destresa per a jugar, amb i sense pilota, es projectava igual que un espectacle basat en la qualitat, honradesa, rapidesa, pur nervi i temperament.

En 2011, fent un repàs a la seua dilatada vida esportiva, va comentar: “Donada la meua experiència, vaig ser molt feliç jugant de *líbero. Eixia al tall, igual em donava un costat que un altre i damunt podia ajudar a col·locar als meus companys. Estava segur del que feia”.

Si el carril dret d'un camp de futbol es va convertir en el seu hàbitat natural, més encara ho era quan es posava al volant del seu cotxe. Un dels seus freqüents desplaçaments va tindre com a destí Requena. Ciutat en la qual li esperaven dos grans amics i levantinistes: Salva Regües i Joaquín Olcina. Solia tardar a arribar al seu destí més de l'habitual per l'extrema prudència amb la qual conduïa, per la qual cosa va portar amb si diverses bromes i riures.

Una vegada reunits, es transformava en una persona oberta, irònica i mordaç en els seus comentaris. La seua passió pel Llevant no li va impedir disposar de criteri sobre la vida del club. La seua actitud crítica, a vegades, no sempre va ser ben entesa. Al costat de Salva i Joaquín, protagonitzaven sobretaules que mai trobaven un punt final. Quan l'amo del restaurant baixava la persiana, el despatx d'Olcina es convertia en el lloc triat per a continuar parlant del Llevant. Incansables recordant moments, anècdotes, situacions o deixant-se portar per l'anàlisi crítica. “Cagades”, en definitiva. Salva i Joaquín van ser dos destacats amics dels molts que ho van voler i van admirar. A més, qualsevol moment resultava apropiat per a reunir-se amb bona gent a la vora del Mediterrani.

Va nàixer sent del Llevant i sempre va voler ser del Llevant, en els bons i mals moments. Es va mantindre coherent amb les seues arrels arrelades en el Grau de València. Va seguir, com a levantinista, el deixant rubricat pel seu pare Ernesto, que va formar part de l'equip que es va proclamar campió de la Copa de l'Espanya Lliure de 1937, i continuada pel seu germà també anomenat Ernesto. S'ha anat un símbol. Són moments de profunda tristesa.

Vicente Furió Garcerá

President de la Fundació del Levante UD Cent Anys.