Juan José Murria (València, 1944-2020). President del Levante UD en la temporada 1984-85. Membre de la Fundació del Levante UD ‘Cent Anys’, pràcticament des de la seua constitució en 2009. Arquitecte de professió. La seua decidida actuació al costat del també expresident Pedro Villarroel impedeix que el Levante UD perda el Ciutat de València.

El mes d'abril de 1985 resulta dramàtic per al Levante UD. Els deutes ofeguen a l'entitat. Antonio Aragonés fa ja un temps que s'ha vist obligat a deixar la presidència en mans de Juan José Murria. El Levante UD manté, entre altres, un deute amb l'Administració de l'Estat per valor de 24.777.074 pessetes (una mica més de 148.000 euros) que correspon al concepte de contribució urbana, trànsit d'empreses i llicència fiscal. Hisenda vol subhastar el Ciutat de València i l'Ajuntament el veu amb bons ulls. És més, la subhasta és fixada per al 18 d'abril.

Murria, gens habitual en ell, realitza unes dures declaracions: acusa l'Ajuntament de València de voler quedar-se amb el patrimoni del Levante UD. Al mateix temps, sol·licita ajuda per a paralitzar un “despropòsit”. El 16 d'abril, en els baixos de la tribuna del Ciutat de València, hi ha una massiva reunió d'aficionats. El soci Vicente González Lizondo, llavors líder d'Unió Valenciana, pren la paraula i articula un encés discurs en favor del Levante UD. Reclama sensatesa i marge de maniobra a l'administració central i a l'Ajuntament. L'ambient està molt caldejat. Es proposa organitzar una manifestació contra l'alcalde. Antonio Aragonés, en la seua condició d'expresident, arriba a exclamar: “No tinc alcalde! Us ho regale!”.

Pedro Villarroel porta dies fent gestions per a trobar 29 milions de pessetes (els 24 que es deuen a Hisenda més quatre pel recàrrec del 20%). S'albira com l'única manera de paralitzar la subhasta. La pressió que s'exerceix sobre l'alcalde Ricard Pérez Casado i la regidora d'Hisenda, Clementina Ródenas, és màxima i arriben a sentir-se molt incòmodes amb aquesta. No s'esperen una reacció apassionada i amb tanta repercussió. Pensen que el Levante UD està mort. S'equivoquen.

Murria i Villarroel prenen la decisió d'estavellar-se davant les parets de l'estadi abans que permetre que siga subhastat. Es viuen hores de tensió. La situació creada a ningú agrada. Diversos són els fils, des de la rebotiga: financers, polítics, socials i esportius… que es mouen amb gran fluïdesa. El conseller d'Hisenda, Antonio Birlanga, en adonar-se de l'ambient que s'està creant, rep a Juan José Murria per a sol·licitar assossec. Alguna cosa es cou en els despatxos. El president Joan Lerma (levantinista) observa amb inquietud el que ve succeint des del Palau de la Generalitat.

El 17 d'abril 1985, la comissió informativa d'Hisenda de l'Ajuntament de València pren una decisió on es compromet a “expropiar els terrenys annexos al camp del Levante UD per a construir un centre de BUP”. Es fa un pas per a paralitzar la subhasta. Però el recaptador de la quarta zona d'Hisenda, Vicente Montesinos, segueix en les seues tretze i li arriba a dir a Villarroel “ni Boyer (llavors ministre d'Economia i Hisenda) em paralitza aquesta subhasta”.

Siga com siga, i per a evitar entrar en els detalls, la subhasta queda paralitzada en el mateix matí del dia 18. El treball de Juan José Murria, Pedro Villarroel al costat del de Ramón Victoria, Dionisio Montesinos i de molts altres ha assortit el seu efecte. El Levante UD salva una altra situació crítica en la seua història. El Ciutat de València continua formant part del patrimoni levantinista. Murria, en el seu moment, recorda: “van ser dies terribles”.

El 28 d'abril de 1988, l'alcalde Ricard Pérez Casado visita les instal·lacions del Levante UD acompanyat del regidor d'Esport Ramón Vilar i tots dos reben, de mans del president Ramón Victoria, la insígnia d'or i brillants. Se signa la pau. L'Ajuntament concedeix al Levante UD un contracte de col·laboració per valor de 3.500.000 de pessetes (21.035 euros) en metàl·lic més deu milions (60.000 euros) en la realització d'obres de millora al voltant de l'estadi.

Així va ser com Juan José Murria protagonitza un dels moments més crítics de la història del Levante UD I el va fer intentant passar desapercebut. Sempre va anar així. No vol homenatges ni res que se li semble.

Naix en el si d'una família levantinista. Solia dir que “el Levante UD és un sentiment que vaig heretar del meu pare. El Levante UD representa una forma familiar d'observar i viure el futbol”. I de la mà del seu pare acudeix per primera vegada al camp de Vallejo. Durant els últims deu anys es mostra feliç de veure al Levante UD en la Primera Divisió. Mentre les seues forces li ho van permetre va assistir als partits del Levante UD i a les reunions de la Fundació ‘Cent Anys’. En el seu moment, es va oposar i va votar en contra de la venda del Levante UD.

Fa uns dies, a través de videoconferència, va contactar amb un amic i en mostrar-li un escut del Levante UD no va poder reprimir les llàgrimes. Precisament, suor, llàgrimes i diners és el que li costa quan, en 1982, Antonio Aragonés arriba a la presidència del Levante UD i el nomena vicepresident al costat de Pedro Villarroel. Llavors, dos joves i preparats professionals que transmeten la imatge d'un renovat Levante UD.

Va voler ser un directiu amb els peus en el sòl. Dedica més de 30 anys al Levante UD. Mai demana res a canvi. En la dècada dels noranta del segle passat dissenya transformar el Ciutat de València en un estadi per a ser seu dels Mundials d'Atletisme o Jocs del Mediterrani. Un treball que mai arriba a quallar. Un projecte que fa uns mesos va ser donat al Museu Virtual del Levante UD.

El Levante UD viu ara bons moments. Està arrelat en Orriols. Llàstima que Juan José Murria no puga veure la nova coberta del camp que tanta il·lusió li despertava. El seu esforç per a salvar al Ciutat de València, al costat d'altres levantinistes, no és reconegut, dins del termini i en la forma escaient, com es mereixia. S'ha anat un dels nostres al qual sempre recordarem amb lleialtat i simpatia.

Vicente Furió Garcerá

President de la Fundació del Levante UD ‘Cent Anys’